Quan a la meva consulta rebo una persona afectada de fibromiàlgia comencem per tractar el dol que la mateixa malaltia causa sobre el pacient.

Un dol és conseqüència d'una pèrdua. Ja sigui de la salut, activitats, treball, relacions personals o expectatives. Una pèrdua comporta un sentiment de tristesa i és vital elaborar-la per a evitar que derivi en depressió. És aquest un punt clau en el tractament.

Es tracta de guiar la persona, seguint un procés determinat, perquè afronti i elabori aquest dol. El pacient ha d'acceptar la pèrdua i no ancorar-se en un lament, sinó tenir una visió realista i optimista. Al final d'aquest procés aconseguirà adaptar-se a un estil de vida amb major benestar.

Un altre afecte que s'ha de treballar és el sentiment de ràbia a causa de les seqüeles que provoca la fibromiàlgia. És vital que pugui esplaiar-se. Però sovint, segons la personalitat del pacient, no és fàcil que aquest sentiment aflori. En aquests casos el terapeuta ha de monitorizar-lo perquè sigui experimentat sanament, i tenir en compte que per evitar afrontar alguna cosa que li resulta dolorós la persona pot adoptar certes actituds a manera de “tapadora”.

Exemples d'aquestes poden ser: una fugida cap endavant (intentar carregar-se amb més responsabilitat o activitat), una negació de la malaltia (fer-se el fort), desplaçar la frustració cap a altres camps o persones, aïllar-se al sentir-se incomprès, ancorar-se inconscientment en una depressió. Existeix la por, no conscient, que si s'assumeix la malaltia i s'actua en conseqüència augmentin les pèrdues.

En resum, si no s'afronten aquests sentiments (entre altres) la conseqüència serà acumular més ansietat, més tensió i per això més dolor i no adaptar-se als tractaments i hàbits necessaris per a millorar.

Una vegada la persona ja estigui tan íntimament propera als seus sentiments, s'ha d'abordar la pregunta crucial: De quina manera està actuant el pacient que, conscientment o no, col•labora negativament a no tenir més qualitat de vida? Es tracta d'indagar quin tipus de pensaments, quines actituds, quines conductes no adequades realitza, per així aconseguir canviar-les. També hem de definir la seva personalitat, analitzant les relacions del pacient amb les persones del seu entorn i verificar si existeixen conflictes anteriors que siguin causa d'ansietat. A partir d'aquí es genera un canvi a l'interior de la persona que li permet adaptar-se a la seva vida actual. El terapeuta ha acompanyar-lo en aquest canvi.

M'agrada veure a les persones quan després d'aquest treball profund i emotiu, respiren profundament, com si es traguessin un pes i expressen alguna cosa com: “Bé, és el que hi ha, vaig a aprendre a afrontar les situacions conflictives per a estar millor i gaudir del que tinc”. Aquesta actitud em segueix mostrant cada dia el poder d'experimentar emocions.

Finalment vull agrair als pacients tot el que aprenc amb els seus casos particulars.

Pilar Benet Ollé
Psicòloga (Tarragona)
benetpilar@yahoo.es

Qui no ho ha viscut alguna vegada?
Els que en saben de fer estadístiques i es mouen entre números ho tenen molt clar, el 10 % de tots els malalts que consulten a un metge d'Atenció Primària, a més a més de la malaltia per la que consulten, pateixen depressió en aquell mateix moment.
Dades actuals i contundents que condueixen a la reflexió.

Augmenten les xifres al tornar de vacances, al venir la tardor o l'hivern, tornen a augmentar per les Festes de Nadal, perquè no tothom té una persona amiga que asseure a taula i aquesta obligació d'alegria desbordant l'atabala, als estudiants a final de curs. Hi ha tot un seguit de motius que, per una cosa o per una altra, ens modifiquen l'estat d'ànim a la baixa.

No són xifres locals aquestes, els estudis que he consultat comparaven països i a tot arreu el panorama era més o menys semblant segons l' Organització Mundial de la Salut.

Centrant-nos en Espanya, els espanyols en els últims 10 anys han triplicat el consum d'antidepressius i han doblat el de tranquil•lizants. No és gaire difícil deduir que aquests medicaments s'han convertit en uns dels de major increment de vendes. Una veritable  “joia” farmacèutica. No és d'estranyar que el Ministeri de Sanitat hagi donat la veu d'alarma. Per un costat, el patiment personal que aquestes xifres aboquen és esfereïdor, per l'altre, i segons la Revista de Salut Pública, perquè és ”una de les principals càrregues sanitàries com a conseqüència de l'impacte social que provoca, de l'elevat preu del tractament, l'elevat índex de suïcidis, les altes tasses de cronicitat (15-20%) i l'increment de la mortalitat a causa de l'associació amb malalties cròniques”.

I segons una investigació presentada darrerament a la Societat Espanyola de Medicina de Família (SemFYC) es va determinar que el 70% de les baixes laborals per depressió tenen lloc durant el mesos de tardor i hivern. El perfil del pacient que sol•licita la baixa laboral per depressió respon al d'una dona d'entre 30 i 55 anys d'edat, amb dificultats a nivell socioeconòmic i educacional, escàs nivell d'autoestima, deficient suport social e interrelacional i antecedents familiars de depressió. Segons la coordinadora del treball, Marta Torres “La pèrdua d'un ésser estimat, les separacions i un entorn social conflictiu tenen un efecte molt més gran en persones psicològicament més debilitades per alguna causa, la qual cosa reflecteix una major demanda de baixes laborals”.

Quin panorama. Continua dient sobre l'estudi que els problemes de salut mental més freqüents en Atenció Primària són la depressió (68%), seguit per l'ansietat (12%), trastorns mixtes ansiodepressius (9%), la distímia o l'alteració de l'afectivitat (2%) i altres alteracions de la personalitat associades, per exemple, a l'abús de substàncies tòxiques.

Més aclaparador encara. I cada vegada anem a més. Què ens està passant?

No ens ha d'estranyar doncs que es doni com a vàlid i acceptable que el tenir un cert grau d'alteració de l'ànim entri ja en els càlculs del que es pot considerar “normal”. Si tenim en compte que normal  també és sinònim de “el més freqüent”.

I això que fins aquí ho he parlat de què siguin afectades amb malalties com la Fibromiàlgia o la Fatiga Crònica, no he parlat de les circumstàncies específiques afegides i tan concretes que afecten als nostres malalts.

N'hem de ser conscients. De moment estaven parlant de xifres que valen per la població general,  on hi entra “de tot”.

Però sí diu el mateix estudi, que el 55% d'aquests malalts detectats amb signes clars de depressió tenen més de 40 anys i, en la seva majoria, són dones.

Ja ens anem acostant al tema però l'estudi de moment no arriba a més.

Si ens hi centrem més i si seleccionem les afectades d'ambdues malalties, les xifres pugen encara més. No hi ha estadístiques perquè és un col•lectiu encara no suficient detectat, valorat i diagnosticat. Però si ens refiem de xifres parcials, pot arribar a un 80 – 90 %. Estem, per tant, davant d'una problemàtica que entra de ple dins de l'afectació de la gran majoria de malaltes.

Afortunadament quan es parla de qualsevol malaltia sempre hi ha graus i graus i les malalties que afecten la part emocional de l'ésser humà no són l'excepció.

Aquí hi ha molt a dir. S'ha fet tant col•loquial dir “estic depre” que s'ha produït la banalització de la paraula. Sembla que “estar trist” ja no sigui del nostre segle.

Tristesa i depressió no són equivalents, això s'ha de tenir clar. No estem parlant del mateix si ens referim a una o a l'altra. La línia divisòria és molt subtil i sovint costa delimitar-la però existeix.

Si perds un familiar o un amic és evident que hi ha un gran dolor que acompanya la pèrdua. Però això no és estar deprimit, això és tristesa, una baixada de l'estat d'ànim, encara que sigui a dosis molt elevades, però que no vol dir estar patint cap malaltia. I està relacionada amb un fet que s'ho val.

La diferència està en la qualitat d'aquest dolor i ens les característiques acompanyants. El dolor de la pèrdua és normal, és legítim. En canvi, quan parlem del dolor de la depressió, estem parlant d'una patologia, d'un sentiment malaltís instaurat en el més profund de la persona, un sentiment que s'ha desbordat, sobrepassa els límits i que pot no tenir causa relacionada amb cap dolor que ens expliqui el per què ha aparegut.

A la tristesa li hem de donar consol i temps. A la depressió, atenció mèdica.

La tristesa es va esvaint per ella mateixa, forma part del procés d'adaptació lògic davant d'una pèrdua. Se li ha de donar curs. No s'ha d'intentar “superar-la de totes les maneres” i tractar-la com si no existís. Li cal una transformació, un saber-la pair per anar-la alleugerant a base de temps, per anar cicatritzant ferides obertes. És un procés que cura naturalment.

La depressió requereix coneixements mèdics i mides mèdiques. Pensar que una depressió “ja marxarà” és esperar en va durant molt de temps. És evident que algun tipus de depressió pot anar millorant sense aquesta ajuda mèdica, però serà sens dubte un camí molt més llarg, molt més difícil i sovint la milloria quedarà com un problema mal resolt o no suficientment resolt.

La desesperació ve quan no es té cap mena d‘esperança. Com quan al túnel no se li veu cap mena de llum. Qui es desespera no espera perquè pensa que no hi ha res a esperar. És un no saber què fer ni cap on anar. Mai no s'hauria d'arribar a aquest punt.

Tristesa, depressió, i fins i tot desesperació, tenen un camí de sortida, una via de millora. I perquè el tenim, comencem pel primer pas, escoltant el que sentim, sabent reconèixer el que sentim.

No hi ha millor manera de posar fil a l'agulla.

Dra. Anna M. Cuscó Segarra
Metge – psicòloga
Servei de Reumatologia Clínica CIMA

Naixem amb tots els òrgans necessaris per enfrontar-nos al fet de viure. Sense respirar, menjar, beure i tantes altres funcions humanes no seria possible el mantenir-nos en vida. Els òrgans sexuals, i per tant la sexualitat, hi són presents des del començament. Ara bé, a diferència d'altres funcions vitals, els òrgans sexuals no es “desperten” fins que s'arriba a la pubertat i, encara que la sexualitat està sempre inherent al fet de viure, el seu desenvolupament o la seva manca, no compromet directament el funcionament corporal. Es pot viure sense sexualitat i, per tant, es pot viure amb poca activitat sexual.

Aquesta és una circumstància ben coneguda per les persones que pateixen malalties cròniques: la disminució de la libido o desig sexual. La gran majoria presenta certes dificultats en aquest terreny, encara que no tots els afectats ho viuen amb la mateixa intensitat. (...)

I aquest tema “tant delicat” els preocupa tant que encara que parlar-ho acostuma a ser la millor via de sortida del problema, la majoria passa “de puntetes” sobre la qüestió i considera que és un tema que només els pertany a ells i a la seva intimitat.(...)

Tot i així, l'activitat sexual és possible. Aprendre a conviure amb la Fibromiàlgia o amb la SFC comporta també afegir un canvi a la vida sexual. Tenint en compte sempre que la sexualitat és cosa de dos i que la persona que no està malalta té alguna cosa a dir.

També té angoixa i tampoc sap com sortir-se'n. I  també té tot un reaprenentatge a fer.

Tot això requereix temps. Cada cas requereix un enfocament particular, com amb tot en aquestes dues malalties. Entre malalt, parella i metge s'han d'anar avaluant els diferents entrebancs i dubtes que vagin sorgint.

Però només pel fet de posar el tema damunt la taula, ja hem posat la primera pedra per trobar una millora. I la millora és el que estem buscant tots.

Dra. Anna M. Cuscó Segarra
Metge- psicòloga. Servei Reumatologia Clínica CIMA.
Presidenta de la Fundació per la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.

ARTICLE COMPLERT BIORRITMES 02 (MARÇ 2004)

Podem entendre que els diferents tipus de dolors tenen diverses etiologies i que un dolor crònic podria, fins i tot, estar provocant símptomes més complexos. Per a l'atenuació o eradicació d'aquests, al nostre Institut i en relació als casos que hem tractat, no busquem el dolor corporal que ja sabem on es troba instaurat. Nosaltres tractem aquesta malaltia com moltes altres, des del punt de vista de la somatització, buscant un dolor més profund que s'estaria arrossegant potser des de la infància, a causa d'un estat de sofriment permanent, on un mateix “es va tirant a sobre” aquell persistent i intens dolor.

El cos és qui al final, pot acabar registrant i manifestant els majors dolors que una malaltia pugui causar, en aquest cas, l'anomenada fibromiàlgia. Aquesta malaltia afecta també aquelles persones que es responsabilitzen excessivament, tant a nivell personal i familiar com laboral, “tirant-se a sobre el pes de la vida”, no sabent viure d'una altra manera. Aquest excés de pes es torna permanent i es converteix en dolor i cansament crònics.

Els nostres tractaments es centren en una teràpia de desbloqueig psíquic de tot allò que representi i signifiqui dolor per a la persona, intentant que aquesta ressorgeixi i s'encamini cap a una vida tranquil·la i de benestar. Per a fer-ho, combinarem la terapèutica tradicional amb la teràpia psicobioenergètica, sempre ajustant-nos a les característiques del pacient, proporcionant-li un millor tractament personalitzat, a la seva justa mida.

Voldríem que tots aquells que patissin cansament i dolor crònic abriguessin amb nosaltres l'esperança de què a través d'un tractament nou puguin pal·liar aquella molesta simptomatologia que tant desespera la persona i li impedeix gaudir d'una vida feliç.

Des de la filosofia de la nostra institució, creiem i defensem que si tenim la capacitat de canviar el dolor per amor i el patiment per alegria, per què no intentar-ho? Si podem intentar una altra oportunitat, considerant la possibilitat de ser feliços per sobre de la creença de què “la vida m'ha castigat”...  Si arribem a pensar que en realitat “la vida m'està avisant” a través d'aquell dolor, si ens convencem de què hem de canviar i corregir aspectes d'aquella vida nostra, potser llavors, deixarem de patir tant.

Encara podríem reflexionar més i arribar a la conclusió de què altres malalties podrien haver estat via i canal de somatització del “gran pes suportat pel nostre cos” i potser no tinguessin curació possible.

Des de la meva humil experiència, crec que l'ànima expressa el seu dolor a través del cos. Si curem l'ànima, curem el cos.

Lorenzo Amaro Medina
Director de l'Institut Superior de Ciències Terapèutiques i Educatives (ISCTE)

El diagnòstic d'una malaltia crònica ens arriba de manera imprevista i ens sorprèn sobretot pels canvis bruscs que suposa patir-la.

La primera reacció és de sorpresa i d'incertesa i, fins i tot, de dubte davant l'esmentat diagnòstic, al qual s'ha arribat després d'una llarga trajectòria, generant ansietat, estrès i, com no, depressió.

Després d'aquest llarg i tortuós camí per a obtenir un diagnòstic, ens embarga una aparent calma i quietud després d'haver aconseguit un SABER QUE ÉS EL QUE TINC. Però sobrevé, de cop i volta la crua i pura realitat que comporta el saber què és la malaltia i com serà la vida a partir d'aquest moment. Una malaltia del tipus FM o SFC i fins i tot qualsevol tipus de malaltia crònica, ens duu a replantejar-nos i a adequar-la, compartint-la irremeiablement amb la malaltia. Per a poder afrontar aquest nou repte, no l'hem de negar sinó acceptar-la com a companya de viatge.

No saber com estaré demà, és la incògnita primordial del pacient aclaparant-lo i creant-li una forta ansietat davant del que li és desconegut.

La teràpia psicològica és de gran importància per tal d'ajudar el pacient a prendre una actitud positiva davant la nova vida, confiar en les seves capacitats i sobretot, a elaborar un “llistat nou” dels seus interessos, motivacions, energies, il·lusions, així com dels seus dèficits per a poder conèixer-los i poder afrontar-los de la manera menys traumàtica possible.

L'ésser humà és un TOT i davant del diagnòstic d'aquest tipus de malalties no pot haver-hi parcialitat.

Des d'aquestes línies us convido a buscar el Jo interior (la nostra fortalesa), per a adaptar-lo a les exigències que la malaltia imposa. L'ACTITUD que la persona prengui pel que fa al seu nou estat físic l'ajudarà.

La frustració i la ira, la culpa i la impotència, la vergonya fins i tot, són sentiments que apareixen davant la malaltia, obligant a reorganitzar la vida personal, social, laboral i familiar.

No et critiquis, no t'exigeixis, no et comparis amb qui eres abans! Sent-te a tu mateix/a, confia en qui t'ofereixi confiança.

Busca en el teu interior les coses bones que hi ha en tu i regala't l'actitud positiva que seràs capaç de trobar i que et portarà a saber viure.

Cada matí mira't i pensa en tu, cuida't, arregla't, surt al carrer però sempre en la mesura que tu puguis. Segueix sent curosa/o amb el teu aspecte personal, no t'abandonis, no et deixis de cuidar si tu no ho fas ningú ho farà per tu.

No esperis molt dels altres, el que rebis ben rebut, el que no, no ho esperis així evitaràs la frustració.  Viu-te a tu mateix/a amb la il·lusió de què pots afrontar la malaltia, que pots trobar moments bons i que per ella sabràs valorar la vida de manera més humana i positiva!

 “Si alguna cosa bona tenen aquestes malalties, és que t'adones de qui tens al teu costat.”( Paraules del Dr. Ferran).

Mira les coses des del punt de vista positiu encara que en moltes ocasions sigui dur.

Ara TU ETS EL MÉS IMPORTANT!

Enriqueta López Jurado
Psicòloga Clínica 670