Vencí por no dejarme vencer és un llibre amb un títol que no et deixa indiferent i encara que sigui la primera incursió literària de Beatriz Sánchez, es tracta, com el subtítol indica, d'una vivència personal sobre la síndrome de fatiga crònica, complementada d'explicacions mèdiques i consells sobre la malaltia. L'obra té com a objectiu poder ajudar a les persones que pateixen aquesta síndrome, i també a les que ho pateixen però encara no han estat diagnosticades.

L'autora ens explica la seva vida d'una manera senzilla i amena, tenint com a eix principal la seva malaltia i esperant poder ajudar a algunes persones a buidar algunes pedres de la gran bossa que es carrega a l'esquena al llarg d'aquest camí de malaltia.

També ha comptat amb la col·laboració de la Dra. Ana M. García Quintana, especialista en Medicina Interna i coordinadora de la Unitat de SFC del Centre Mèdic Delfos, que ha estat l'encarregada de fer el pròleg.

 El llibre es troba a les llibreries a la venda per 15 euros o es pot sol·licitar al 902 50 12 25.

No te'l deixis perdre, de ben segur que t'ajudarà a afrontar la malaltia d'una manera més positiva!

Què és?
La SCI és un trastorn del funcionament de l'aparell digestiu que afecta tot el tracte digestiu i causa trastorns recurrents de l'aparell digestiu en graus variables.

Què el produeix?
Fins ara no s'ha pogut trobar una causa orgànica com a origen del trastorn.
Sabem que els factors emocionals, la dieta, alguns medicaments i les hormones poden  alterar els moviments de l'intestí.

Els factors més importants són els trastorns emocionals. La vida que avui en dia portem, les presses, l'ansietat, l'estrès, diferents problemes i patiments personals, les pors a patir d'altres malalties, etc.

La SCI també pot formar part dels símptomes que pertanyen a altres malalties, per exemple, quan es produeixen somatitzacions, tal és el cas de la fibromiàlgia, la fatiga crònica, les fòbies...

Com es produeix?
Tenen relació les matemàtiques o la física amb la diarrea? Doncs sí, tots podem entendre que en una situació estressant com pot ser afrontar un examen, es produeixen alteracions digestives, “les cagarrines dels exàmens”. També sabem que l'expressió popular “es caga de por” no és res més que la manifestació verbal d'aquest trastorn digestiu.

Davant una situació de desequilibri emocional el nostre tub digestiu augmenta la seva activitat, produint un moviment més ràpid del seu contingut digestiu, accelerant el seu trànsit, de manera que produïm unes deposicions poc fetes i líquides, en resum: la diarrea.

Si el problema és més greu, també és més important la resposta del tub digestiu. Llavors les contraccions intestinals poden ser tan fortes que esdevinguin no-efectives, és a dir, podem patir espasmes i estrenyiment. Els espasmes són molt dolorosos i acostumen a localitzar-se a altres llocs. Així, tenim el “nus” o “tap” a nivell de la part més alta de la panxa, sota l'apèndix xifoides, també a la fosa ilíaca dreta o zona de l'apèndix i finalment, a la zona hipogàstrica o baix ventre.

A més a més, ens passen altres coses: es produeix més àcid gàstric, més moc intestinal i més meteorisme. Empassem involuntàriament molt d'aire, això fa que augmenti la sensació d'inflor i aleshores patim de vents o gasos i fem eructes.

Com ho podem diagnosticar?
No existeix cap prova o anàlisis que ens confirmi el diagnòstic de Síndrome del Còlon Irritable; per tant, el diagnòstic és fa per exclusió, és a dir, el metge intenta descartar en el pacient totes les possibles malalties que s'hi assemblen o que s'hi podrien confondre.

Així doncs, és important anar al metge per tal d'excloure i/o descartar la presència de malalties acompanyants.

A qui afecta ?
La SCI és molt freqüent, afectant a més de la meitat de la població. Tot i que es pot patir a qualsevol edat, és més freqüent a partir de la segona o tercera dècada de la vida.

Es pot curar?
La resposta és NO. Però és un no petit ja que la SCI no és una malaltia sinó una síndrome. Per tant, no es pot curar una persona que no estigui malalta, el que sí s'ha d'intentar resoldre és la seva causa i automàticament es resoldrà la simptomatologia que tenim.

Tractament
El tractament és simptomàtic. S'han de tractar dues coses: els símptomes que patim i la  causa que els produeix.

Per exemple, si tenim una SCI per culpa d'una angoixa o ansietat, cal tractar l'ansietat  amb medicaments ansiolítics i tractar també els símptomes de SCI: com els gasos, els  espasmes, la diarrea i l'excés d'àcid de l'estómac.

El millor tractament és anar al metge perquè descarti la presència de qualsevol altre  malaltia.

Una vegada descartada la possibilitat de patir qualsevol altre problema el que hem de  fer és no capficar-nos i ser positius. No pensar per exemple que “tinc un càncer” o que el metge “segur que no m'endevina el que tinc”. Hem de tenir present que l'evolució d'aquesta Síndrome és crònica i que per tant és molt probable que es pugui repetir cada  vegada que ens preocupem o patim per qualsevol motiu o causa.

És molt important tenir present que sempre davant del dubte cal consultar al metge.

Dr. Lluís Ballús i Planas
Cirurgià General i de l'Aparell  Digestiu

La síndrome de fatiga crònica (SFC) és un procés multisistèmic definit pels criteris diagnòstics internacionals del Centre de Malalties d'Atlanta (CDC) o de Fukuda, com un procés de recent descripció caracteritzat per una fatiga invalidant de més de 6 mesos d'evolució, intolerància a l'exercici físic, son no reparador i alteracions en la concentració i la memòria. En la seva fisiopatologia es considera que sobre una base de predisposició genètica, actuaria un agent desencadenant (virus, bacteris intracel·lulars, exposició a tòxics, estrès físic i/o psíquic mantingut entre altres), que desencadenaria una resposta immune anòmala on estarien implicades la via de la ribonucleasa i la 2-5 sintetasa. Com a conseqüència d'aquest desarreglament immune crònic, vam constatar multitud de processos de base immunològica com el fenomen de Raynaud, artràlgies, aftes bucals, endometriosi, hipersensibilitat a metalls, hipersensibilitat a fàrmacs, processos d'atòpia com asma bronquial i urticària.

Dins d'aquests fenòmens immunes destaca l'existència de la síndrome seca, dins dels diversos quadres comòrbids que solen acompanyar la SFC, així com la fibromiàlgia, la síndrome miofascial, tendinopaties i la disfunció neurovegetativa. La síndrome seca, vindrà definida per la presència de xerostomia (sequedat de boca) i xeroftàlmia (sequedat ocular), que clínicament serà referit com a coïssor ocular, sensació de sorra als ulls i conjuntivitis de repetició. La síndrome seca també ocasionarà sequedat de la faringe i traqueal, sent un dels elements implicats en la presència de tos crònica que refereixen aquests pacients i sequedat vaginal, que condicionarà una disminució de la lubricitat vaginal i serà un altre element que distorsionarà greument la relació sexual en aquests pacients, juntament amb la disminució de la libido, la intolerància a l'exercici físic i la hipersensibilitat al tacte. Hem d'esmentar diversos aspectes al considerar la síndrome seca; en primer lloc que un important nombre de fàrmacs que poden prendre aquests pacients poden ocasionar-lo i que s'ha de diferenciar d'una entitat immunològica denominada síndrome de Sjögren que té uns criteris propis. I així s'ha de diferenciar la síndrome de Sjögren que pogués condicionar una quadre de fatiga crònica, com qualsevol procés de base autoimmune i la SFC amb síndrome seca acompanyant com element comòrbid.

Per al diagnòstic de la síndrome seca juntament amb la història clínica i l'exploració física, són importants els estudis oftalmològics per a posar de manifest la xeroftàlmia, com el test de Shimer i el test de Rosa de Bengala. Es pot practicar també una gammagrafia de glàndules salivals que evidencia una disminució de la captació del traçador, establint-se una estratificació d'I-IV graus i en alguna ocasió també es pot practicar una biòpsia de glàndula salival menor, que pot posar de manifest, un determinat grau de destrucció glandular i un infiltrat limfocitari difús. En el tractament de la síndrome seca, s'ha d'informar en primer lloc que es tracta d'un procés no greu, encara que sí que pot ocasionar diverses molèsties de variada índole.

En primer lloc per al tractament de la xerostomia és important la correcta hidratació i encara que existeix saliva artificial disponible en farmàcies, no és ben tolerada i és important el control periòdic i minuciós per l'odontòleg per a evitar les complicacions infeccioses. Per a la xeroftàlmia és important l'aplicació diària de llàgrimes artificials i evitar l'aparició de complicacions infeccioses com blefaritis i conjuntivitis. És important tenir en compte que a causa de la hiposecreció vaginal si no s'utilitzen cremes l'acte sexual pot resultar dolorós.

Dr. José Alegre Martín
Coordinador de la Unitat de SFC a l'Hospital Vall d'Hebron
Col·laborador de la Unitat SFC al centre mèdic Delfos
Membre del grup assessor de SFC al Ministeri de Sanitat i el departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Què és?
La Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) és un quadre clínic complex i crònic on predomina una fatiga profunda i insuperable que no disminueix amb repòs. Pot empitjorar amb l'activitat física i mental, disminueix les activitats de forma considerable i és de nova aparició. S'acompanya d'altres símptomes que la converteixen en una malaltia MULTI-SISTÈMICA I DISCAPACITANT i entre les seves causes destaquen els agents infecciosos, especialment els virus, que desencadenen en trastorns immunològics, neurològics, neuromusculars i neuroendocrins.

Quins poden ser els símptomes?

• Fatiga extrema 

• Dolor generalitzat 

• Febrícula persistent o hipotèrmia 

• Alteracions del son

• Depressió i ansietat 

• Pèrdua de memòria i concentració 

• Còlon irritable /restrenyiment 

• Acalculia 

• Inestabilitat motora 

• Parestèsies 

• Faringitis 

• Cefalea (mal de cap) 

• Al·lèrgies 

• Altres… 

Com s'obté un diagnòstic?

Segons defineix el Centre de Control i prevenció de malalties d'Atlanta (CDC), estaríem davant d'un cas de SFC quan:

• La fatiga dura més de sis mesos consecutius, no és conseqüència de l'exercici físic i no s'alleuja amb el repòs.
• El malestar després de l'exercici dura més de 24 hores.
• S'han exclòs malalties preexistents o de simptomatologia similar, sobre la base dels resultats de les anàlisis, examen de l'estat físic i mental i revisió de la història clínica.
• Coincideixen quatre o més símptomes, a part de la fatiga, de manera persistent o amb recaigudes durant més de 6 mesos consecutius.

A qui afecta?

Segons els estudis, s'estima que la pateix entre el 0,3 i el 0,5 % de la població. Afecta, essencialment, a adults joves i predomina en el sexe femení. En tot cas, és una malaltia de detecció cada vegada més freqüent.

És contagiosa?

El seu origen és desconegut. No hi ha cap evidència que la SFC es pugui contagiar, encara que no està descartat. Segons la Creu Roja Americana, els afectats de SFC no haurien de ser donants de sang ni òrgans.

Es pot curar?

No existeix actualment un tractament etiològic o curatiu. No obstant, es poden millorar molts dels seus símptomes. Cal aprendre a conèixer els factors que milloren i empitjoren l'estat general de cada pacient. Cal evitar factors agreujants i és important adaptar-se al curs de la malaltia.

Tractament

L'abordatge terapèutic és complex i obliga a la combinació de diferents modalitats terapèutiques. Requereix el control d'equips especialitzats. L'objectiu és, actualment, l'alleugeriment dels símptomes i l'adaptació del malalt. El metge, juntament amb el pacient, ha de desenvolupar un programa adaptat individualment que li proporcioni la màxima percepció de millorança.

És una malaltia invalidant?

No tots els afectats de SFC presenten tots els símptomes possibles, poden manifestar-se alguns de nous, desaparèixer alguns anteriors i ser fluctuants tant en el temps com en la intensitat. La severitat de la simptomatologia varia d'un pacient a un altre. L'evolució és cap a la cronicitat. El curs de la SFC és imprevisible i s'alternen períodes de relativa remissió amb “brots” o “crisis”. Comporta arribar a diferents graus d'incapacitat. En alguns casos, arriba a ser realment invalidant.

Dr. Ferran García
Reumatòleg
Director de l'Institut Ferran de Reumatologia
www.institutferran.org

La Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) és un procés nosològic definit pels criteris internacionals de Fukuda l'any 1994, sota la supervisió del Centre de Malalties d'Atlanta. El símptoma predominant és una fatiga crònica persistent o intermitent durant 6 mesos, que es presenta de nou o amb inici definit i que no és resultat d'esforços recents; no millora clarament  amb el descans i ocasiona una reducció considerable dels nivells previs d'activitat quotidiana del pacient.

Històricament, la Síndrome de Fatiga Crònica sempre ha estat relacionada amb la depressió, entre altres coses perquè un gran percentatge de pacients han estat prèviament diagnosticats d'alguna forma de depressió i també que no s'ha observat cap resposta al tractament amb antidepressius.

(...)

En resum, si bé la SFC sempre ha estat unida històricament a la depressió, en el moment actual, és important conèixer que la depressió major, ja no constituiria un procés excloent, atès que si bé pot condicionar fatiga crònica, no és causa dels criteris de síndrome de fatiga crònica i en els casos de dubte, la determinació de la ribonucleasa L en els monòcits de la sang perifèrica pot ser d'utilitat. Per altra banda devem conèixer la importància del component d'ansietat en aquests pacients que precisen tractament ansiolític i la importància del tractament amb amitriptilina a dosis baixes en els pacients amb dolor generalitzat, tan sols limitat per la hipersensibilitat a aquest fàrmac que es pot observar fins al 20-30% dels pacients, àdhuc iniciant aquest fàrmac a dosis progressives. (...)

Dr. José Alegre Martin.
Coordinador de la Unitat de la Síndrome de Fatiga Crònica a l'Hospital Vall Hebron de Barcelona.
Col·laborador de la Unitat de la Síndrome de Fatiga Crònica en el Centre Mèdic Delfos de Barcelona.
Membre del grup assessor de la Síndrome de Fatiga Crònica en el Ministeri de Sanitat i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

ARTICLE COMPLERT BIORRITMES 06 (MARÇ 05 )

L'any 1988, Holmes et al, en col•laboració amb el Centre de Malalties d'Atlanta, CDC proposaren una definició amb els primers criteris diagnòstics de la síndrome de la fatiga crònica (SFC). Aquests criteris varen ser modificats per Fukuda et al, després d'aconseguir un ampli consens, van ser anomenats “criteris internacionals”. Segons aquests criteris el diagnòstic de la SFC, es basen en el compliments de dos criteris majors i en la coexistència d'almenys 4 d'una sèrie de criteris associats, consensuals predominantment en la Simptomatologia muscular i neuropsicològica.

Criteris majors

1. Fatiga crònica persistent o intermitent durant 6 mesos, que es presenta novament o amb indicis definits i que no és el resultat d'esforços recents, no millora amb el descans, i ocasiona una reducció considerable de nivells previs a l'activitat quotidiana del pacient.

2. Exclusió d'altres malalties potencialment causants de la fatiga crònica.

Criteris menors

Han de ser-hi presents, de manera concurrent, 4 o més signes o símptomes dels que és relacionen, tots ells persistents durant 6 mesos o més i posteriors a la fatiga:

1. Trastorns de concentració o memòria recent

2. Odinofagia

3. Adenopaties cervicals o axil•lars doloroses

4. Miàlgies

5. Poliartràlgies sense signes inflamatoris

6. Cefalea d'inici recent o de característiques diferents de l'habitual

7. Son no reparador

8. Malestar postesforç de llarga durada superior a les 24 hores

La SFC és una afecció que afecta tot l'organisme, la causa o el factor desencadenant pot ser variat, predominant l'inici després d'una infecció vírica o per gèrmens que entren dins la cèl•lula o intracel•lulars. A partir d'aquest moment inicial es produeix una alteració o disfunció del sistema de defensa i amb la producció d'un munt de substàncies anomenades citoquines, es produeix una interferència a les diferents funcions de les cèl•lules, òrgans i teixits dels pacients afectats per la SFC. Aquesta resposta alterada continua, amb brots de la malaltia en relació a l'augment o al descens d'aquests productes de defensa i la reactivació del virus i gèrmens intracel•lulars.

També s'ha comprovat que existiria una predisposició genètica pel desenvolupament d'aquesta síndrome.

Al llarg dels últims anys s'han implicat nombrosos agents infecciosos com a causa o agent desencadenant de la SFC, donat el seu inici pseudogripal o infecciós en molts casos. Un 70% dels pacients associen l'inici de la SFC amb una infecció vírica, essent les infeccions del tracte respiratori superior o inferior les més freqüents. En alguns casos, s'ha pogut associar la infecció per un patogen amb l'inici dels símptomes de la SFC, però, no s'ha pogut identificar a un sol agent infecciós com únic agent casual. Actualment les investigacions van més aviat dirigides a una reactivació dels virus que estarien com adormissats o també anomenats “latents” que a una infecció adquirida al temps d'iniciar els símptomes de la síndrome. Entre aquests virus implicats s'inclou l'Epdtein Barr, el citomegalovirus (CMV), el virus herpes 6, els enterovirus i els retrovirus. Dins els gèrmens bacterians s'impliquen les brucel•les, micoplasma, borrèlies i chlamidies.

L'activació crònica de les defenses ocasionarà una alteració de la resposta immune, amb una producció anormal de substàncies anomenades “citoquines” predominant de les que donen lloc a la inflamació (th2: IL-4, IL-5, IL-10) i disminució de les que són importants per una correcta resposta antivíric o (th1: IL-2,  IFN gamma). La resposta de les Th2 dóna lloc a la producció d'anticossos i això explicaria els fenòmens de l'autoimmunitat  observats en alguns pacients com els de la síndrome seca, antecedents de rinitis, asma i hipersensibilitat als fàrmacs entre altres.

Una situació clínica en què apareixen símptomes semblants a la SFC, és la que es dóna als pacient infectats pel virus de l'hepatitis C, quan són tractats de manera continuada amb interferons-IFN alfa o beta. Això suggereix que l'IFN desencadena algun trastorns que també dóna la fatiga crònica. Quan una cèl•lula és infectada, s'activen els mecanismes d'acció contra els virus que consisteix en inhibir la producció de proteïnes (acció de la Protein Kinasa R (PKR), bloquejar la replicació vírica o destruir el material genòmic (RNA) o mRNA vírics mitjançant l'activació de la 2-5 oligoadenilato sintetasa (2-5OAS) que a la vegada activa la Rnasa L.

La Rnasa L és una endonucleasa de 741 aminoàcids que tenen la funció doble durant la infecció, per una banda exerceix una funció antivírica de destrucció de les RNAs d'origen viral, mentre que per altre, degrada el mRNA de la PKR (inclòs per l'INF). Amb això, s'aconsegueix que l'efecta de l'IFN sigui transitori i doni l'oportunitat a la cèl•lula a recuperar-se, sempre i quan no hi hagi una reestimulació continuada.

La Rnasa L es pot activar de manera alternativa, per acció de l'elastasa leucocitària humana, que parteix la proteïna nativa de 83 kDa i es forma així una Rnasa L més curta, de 37 kDa, que és més activa que la forma normal. De Meirleir constata com el quocient entre la molècula de 37 kDa i la de 83 kDa, és útil per diferenciar els pacients amb la SFC dels afectats amb fibromiàlgia o depressió major. Aquesta Rnasa L pot donar lloc a una alteració dels canals iònics cel•lulars, i pot donar el cas a una canalopatia que dona molts dels símptomes de la SFC.

L'augment de l'activitat de la protein quinasa R (PKR) una altre enzim proteolític, per una banda dóna la inducció de l'apoptosis, (o mort cel•lular programada), un mecanisme fisiològic encarregat del control i l'eliminació de les cèl•lules defectuoses, velles o en excés, o tumorals, i per altre banda, estimula la producció d'oxigen nítric, que té funció de neurotransmissor i neuromedulador, i causa relaxació de les cèl•lules musculars i vasodilatació: aquesta acció de l'òxid nítric, juntament amb el descens de l'angiotensina II i al descens de l'activitat de les cèl•lules mineralocorticoides porta a l'aparició de la malaltia del sistema nerviós vegetatiu en forma de hipotensió ortostàtica (mareig, lipotímies, síncopes), i que s'ha comentat que pot tenir una predisposició genètica de base

Els marcadors biològics que poden tenir una gran utilitat en el diagnòstic, estratificació de la severitat de la fatiga, i posteriorment en el tractament, seria el quocient Rnasa L (37 kDa/83 kDa), activitat Rnasa L, elastasa monocitària i activitat de la PKR, que ja es poden determinar en laboratoris de investigació d'Europa.

Respecta a la implicació d'aquests marcadors en la resposta del tractament de la SFC amb la negativació de la Rnasa L, són d'interès els assaigs clínics terapèutics realitzats amb el pli-1,  12-CU (ampligen), que pot negativar la Rnasa L, i que s'associa amb la millora de la Simptomatologia clínica en la SFC.

Dr. José Alegre
Coordinador de la Unitat SFC Hospital Vall Hebron.
Col•laborador de la Unitat SFC Centre Mèdic Delfos.
Membre del grup assessor de la SFC al Ministeri de Sanitat i el Dept. de Salut de la Generalitat de Catalunya.

La Síndrome de Fatiga Crònica (SFC) és una malaltia adquirida, sistèmica i severa que pot ser debilitant. Es manifesta mitjançant símptomes basats predominantment en alteracions neurològiques, immunològiques i endocrinològiques; la seva patogènesi probablement és multifactorial .La SFC representa un grup heterogeni de pacients que manifesten símptomes complexos amb diversos graus de fatiga, reserva limitada per a l'exercici i disfunció cognitiva.

Les causes de la SFC són desconegudes, encara que alguns estudis indiquen que múltiples deficiències nutricionals, intolerància alimentària o situacions extremes d'estrès físic o mental poden desencadenar fatiga crònica. Els estudis també indiquen que la SFC pot ser activada pel sistema immunitari, per diverses alteracions de l'eix hipotàlem-hipofisitari-suprarrenal o per la reactivació de certs agents infecciosos en l'organisme. Malgrat els considerables esforços d'investigació realitzats, no s'ha trobat una única causa etimològica. És probable que múltiples factors promoguin el seu desenvolupament, algunes vegades amb els mateixos factors actuant com a causants o causats per la síndrome. Molts d'aquests factors constitueixen entitats fisiopatològiques específiques que caracteritzen certs subgrups de pacients amb fatiga crònica (Taula 1). A més a més, hi ha nombrosos factors que, segons sembla, afavoreixen o promouen el desenvolupament de la SFC (Taula 2).

Taula 1. Etiologies sospitoses de la SFC

• Infeccions virals i síndrome de fatiga post-viral

• Fibromiàlgia

• Hipotensió mitjançada neurològicament

• Disfunció biològica psicògena

• Síndrome de cèl•lules natural killer (cèl•lules assassines) disminuïdes

Taula 2. Factors sospitosos de promoure un SFC

• Hipoxèmia

• Disfunció endocrina

• Disfunció immunològica

• Disfunció relacionada amb l'estrès

• Trastorn somatomorfo

• Deficiències nutricionals marginals

• Hiperpermeabilitat intestinal

• Sobrecreixement de la flora intestinal patògena (disbiosis)

• Sensibilitat a aliments i a substàncies químiques

• Toxicitat per substàncies químiques

• Toxicitat per metalls pesats

Estudis recents indiquen que l'estrès oxidatiu podria intervenir d'alguna manera en la patogènesi de la SFC. Això suggereix que els antioxidants poden ser beneficiosos en el tractament d'aquesta síndrome. D'aquesta manera, el paper de l'estrès oxidatiu en la SFC és un focus emergent i nou d'investigació.

Però, què és l'estrès oxidatiu?

En essència, l'estrès oxidatiu es refereix a la situació de greu desequilibri entre la producció de ROS (reactivi oxygen species)/RNS (reactivi nitrogen species) i les defenses antioxidants.

En principi, l'estrès oxidatiu pot ser el resultat de:

a) Una disminució dels antioxidants, per exemple, per mutacions que afecten els enzims que intervenen en la defensa antioxidant. També l'estrès oxidatiu pot ser per la depleció dels antioxidants de la dieta i altres constituents essencials de la dieta.

b) Un augment de la producció de ROS/RNS, com per exemple, per l'exposició a elevades concentracions d'O2, per la presència de toxines que són metabolitzades per produir ROS/RNS, o per l'excessiva activació de sistemes ROS/RNS “naturals”, com per exemple, una inadequada activació de cèl•lules fagocítiques en malalties inflamatòries cròniques, com l'artritis reumatoide i la colitis ulcerosa.

L'estrès oxidatiu pot provocar una adaptació o una lesió cel•lular. Les cèl•lules poden, generalment, tolerar un lleu estrès oxidatiu, el que comporta la regulació a l'alça de la síntesi del sistema defensiu antioxidant en un intent per restablir el balanç oxidant/antioxidant. Els mecanismes d'adaptació sovint comprenen canvis en l'expressió genètica, el resultat dels quals és un augment de les defenses antioxidants. No obstant això, és ben cert que l'adaptació a estrès oxidatiu no necessita únicament un augment de les defenses antioxidants. La resposta a l'agressió pot ser reversible: la cèl•lula entra en un nou estadi alterat temporal o prolongat que no condueix a la mort cel•lular. Les respostes reversibles poden ser transitòries o poden ser esdeveniments precoços en resposta a una agressió que, eventualment, condueix a una lesió irreversible. De vegades, les respostes reversibles són sostingudes, el que es coneix com a adaptació cel•lular, concepte al que ens referíem anteriorment.

Una cèl•lula exposada a un sever estrès oxidatiu pot morir. La mort cel•lular pot ocórrer bàsicament per dos mecanismes, necrosi i apoptosis. La necrosi es caracteritza morfològicament per pèrdua de la integritat de la membrana cel•lular, floculació de la cromatina, tumefacció de la cèl•lula i lisis i desintegració dels orgànuls. Les conseqüències bioquímiques són: pèrdua de la regulació de l'homeostasi iònica, procés que no requereix energia (procés passiu). Implica, des del punt de vista fisiològic, la mort de grups de cèl•lules induïda per alteracions no fisiològiques, la fagocitosi per macròfags així com una resposta inflamatòria significativa. L'apoptosis es caracteritza morfològicament per una condensació de la membrana cel•lular, encara que sense pèrdua de la integritat, agregació de la cromatina a la membrana nuclear, condensació cel•lular (contracció cel•lular), formació de cossos apoptòtics, però sense desintegració dels orgànuls que romanen intactes. És un procés actiu dependent d'energia (ATP). Els efectes fisiològics consisteixen en la mort cel•lular individual provocada per estímuls fisiològics, fagocitosi per les cèl•lules adjacents o per macròfags i no implica un procés inflamatori.  

Hi ha una relació entre estrès oxidatiu i la SFC?.

Encara que no hi ha una evidència en el sentit de si estrès oxidatiu és una causa o la conseqüència d'aquesta malaltia, estudis recents han demostrat que estrès oxidatiu contribueix a la fisiopatologia i símptomes clínics de la SFC. Teòricament, estrès oxidatiu pot ser causat per un augment en la generació d'espècies oxigen reactives, de la qual la disfunció mitocondrial es creu que és la seva principal font, o bé pot ser causat per una disminució de l'eficiència dels sistemes enzimàtics antioxidants. La hipòtesi del peroxinitrit descriu un mecanisme cel•lular estrès oxidatiu que pot jugar un paper en la gènesi i perpetuació de la SFC. El peroxinitrit és un poderós oxidant format de la reacció de dos radicals lliures relativament no reactius, l'òxid nítric i el superòxid. Pall suggereix que l'elevat contingut de peroxinitrit produeix una disfunció mitocondrial, peroxidació lipídica i, a través d'un feedback positiu, elevats nivells de citocinas inflamatòries (IFN-, IL-1, IL-6, TNF-). Aquestes citocines, al seu torn, produeixen òxid nítric que combina amb el superòxid per formar el potent oxidant peroxinitrit, perpetuant, al seu torn, el cicle. L'objectiu del peroxinitrit és la mitocondria, el que explicaria, segons Pall, la disfunció mitocondrial en els pacients amb SFC. A més a més, els enzims mitocondrials succínics dehidrogenassa i cis-aconitasa són inactivades pel peroxinitrit. Cal destacar que en pacients amb SFC s'ha trobat una disminució de l'activitat de la succínic dehidrogenassa.

Manuel i Keeloy et al (2001) demostren que els pacients amb SFC tenen baixes concentracions sèriques de transferrina i una elevada peroxidació lipoprotèica, el que indica que aquests pacients  presenten una sensibilitat augmentada de les LDL i VLDL a la peroxidació induïda pel coure i que ambdues estan relacionades amb els baixos nivells de transferrina i a altres efectes prooxidatius no identificats de la SFC. Richards et al (2000) van trobar que els pacients amb SFC tenen elevats nivells de metahemoglobina, un producte de l'oxidació del ferro que és un marcador de l'estrès oxidatiu.

S'ha demostrat que l'exercici augmenta la producció d'oxidants. Afortunadament, la pràctica regular de l'exercici de resistència produeix una adaptació de la capacitat antioxidant del múscul esquelètic, que protegeix als miocits enfront dels efectes perjudicials dels oxidants i preveu la lesió cel•lular. Un estudi de l'oferta d'oxigen al múscul en pacients amb SFC va trobar que tant l'oferta d'oxigen com el metabolisme oxidatiu estan significativament reduïts en aquests pacients després de l'exercici, comparat amb controls sedentaris.

S'han descrit diversos suplements dietètics que posseeixen una activitat antioxidant. Un derivat del triptòfan, la melatonina, sintetitzat a partir d'aquell, s'ha demostrat que és un efectiu antioxidant. Desintoxica una varietat de radicals lliures, inclòs els radicals hidròxils, l'anió peroxinitrit i l'òxid nítric. A més a més, estimula diversos enzims antioxidants, inclosa la glutation peroxidasa, glutation reductasa, glucosa-6-fosfato dehidrogenassa i la superòxid dismutasa i, al revés, inhibeix l'enzim prooxidativa l'òxid nítric sintetasa. Yunus et al (1992) troben que el rati del transport del triptòfan així com els nivells plasmàtics són més baixos en pacients amb fibromiàlgia que en controls sans.  Altres suplements dietètics com el seleni, que estimula l'activitat de la glutation peroxidasa, el glutation, que redueix el glutation directament augmentant els nivells i el coenzim Q10, que millora la funció mitocondrial (intervé en el procés de la fosforilització oxidativa en la mitocondria) exercint alhora una acció neuroprotectora, entre altres, poden ser d'utilitat com a antioxidants en la SFC.

José M. Rosés
Institut de Biometria Aplicada (BIOMET)
Barcelona